Mes: octubre 2014

Cotaxa

Posted on

   L’amic Pep em diu si vull fer un article sobre el copagament. Passen els dies i encara no he escrit res. Al meu cap ballen paraules, imatges: polítics rient amb les mans plenes de bitllets que llancen a l’aire, persones al carrer cridant, persones classificades, discriminades socialment i amb un guió establert de per vida, edificis on poca gent de la societat coneix qui hi ha a dins. 

   Al meu cor, ballen les contradiccions a cada batec:
bum bum: si tu no estàs d’acord amb els centres de dia, ni ocupacionals, què has d’escriure?
bum bum: tampoc no estic d’acord amb el copagament. Una cosa no lleva l’altra.
bum bum: serà un article incoherent.
bum bum: saps? pense que tot el que ens passa a les persones discriminades per la nostra diversitat funcional és incoherent. Cal anar a l’arrel del problema.


   Hui, per fi, comence a escriure, quan la premsa ja fa dies que ha publicat que el Consell aplicarà el copagament com a taxa per tal que siga legal. La mateixa setmana que llegim que han condemnat a cinc anys de presó l’ex-director de l’Institut Valencià Atenció als Discapacitats per desviació de 180.000 euros als seus comptes personals; que han expulsat la secretària de la Coordinadora de Discapacitats de València i defensora del discapacitat (perdoneu que riga) per utilitzar el servei d’ajuda a domicili i el transport adaptat al seu plaer, més que cap altre soci;  que ha dimitit Cotino; ah! i l’ebola, que ha d’estar a tot arreu sinó no són noticies.

   El copagament estava cantat, era una d’eixes coses que carregues a la motxilla sense saber quan l’has de gastar, una d’eixes que creen ansietat de tant com pesen i no saps si et tirarà a terra o no. Però no ens han tombat. Encara que posen la cotaxa, el bé ja està fet.

   De totes les coses negatives cal traure’n la part positiva: la Llei de Dependència ja va nàixer sense pressupost, així que els problemes estaven assegurats, però tos coneixem el passat (tancada de membres del Fòrum de Vida Independent i ‘Divertat’ a la seu central de l’IMSERSO perquè s’incloguera l’assistència personal a la llei, valoracions per personal no qualificat, dictàmens gens favorables als usuaris, retallades i més retallades), així que ens centrarem en el present i el futur.

   Podem traure alguna cosa positiva d’aquesta llei? Sí. El més important és que s’ha creat debat, hem reflexionat sobre les persones discriminades per la seu forma de funcionar, les famílies s’han coordinat, els professionals han alçat la veu i escolten noves propostes, mirant cada vegada més per la vida independent, la societat reivindicativa de la llengua, nouvinguts, salut, educació i el nostre col·lectiu s’acosten. La ciutadania s’uneix, s’empodera. 

   Jo no vull que existisquen centres de dia, ni ocupacionals, ni residències. Tampoc centres d’educació especial, pose la meua energia perquè apareguen, cresquen i s’establesquen recursos per a l’assistència personal, per a l’educació inclusiva. Per la transformació dels centres de dia en en centres de suport, on no es passen el dia les persones amb diversitat, sinó on els professionals es reciclen, es formen en la filosofia de vida independent, en la figura de l’assistent personal, i s’utilitzen aquests recursos en centres normals, empreses normals, vida comunitària de les persones discriminades per la nostra diversitat funcional. 

   Perquè com diem en Pobresa Zero: les persones primer. Pregunta al lector o lectora: penses que els drets són per a totes les persones? Si contestes que sí, cal que et replanteges moltes coses, com ara l’estructura mental que tens. En quina posició encaixones les persones amb diversitat funcional? Lluitaries perquè estudiaren en un col·legi normal?  Li expliques al teu fill o filla que cada persona és d’una manera o li dius que és que estan malaltets? El teu negoci o entitat té accessibilitat des del carrer i wc adaptat? 

   L’arrel del problema: el sistema capitalista i neolliberal que ens absorbeix. Un sistema on la competitivitat és el centre de tot, on els exàmens són el pilar de l’educació, on la productivitat mata, on l’euro pasa per davant dels drets (paga’t tu mateixa els drets=copagament). En aquest sistema simplement no cabem les persones amb diversitat funcional. I igual que els ecologistes, ONG de cooperació, anarquistes o els defensor de les cultures i llengües minoritàries necessiten un canvi de sistema, nosaltres també.

   Per això faig una crida a revisar cadascun els nostres projectes i analitzar si realment són per a tots i totes.