A GUANYAR DINERS

Posted on

També podeu llegir-ho a la publicació de Vilaweb Ontinyent.    

 http://www.vilaweb.cat/noticia/4221418/20141126/guanyar-diners.html

     Un Pla de Vida Independent és un pla de vida, uns objectius o metes que vols aconseguir. Per a la majoria de persones seria trobar un treball, ampliar la família, acabar de pagar l’habitatge. Per mi també, però a més, com que sóc una persona amb necessitats de suports generalitzats, cal que programe molt més a fons la meua vida i el meu dia a dia. Què vull dir? Doncs que cal em cal programar l’hora d’alçar-me, quins dies vull dutxar-me, on aniré de matí, quines tasques faré de casa, l’hora de gitar-me.

    Supose que pensareu que eixa programació la fa tot lo món, ja que cal alçar-se a una hora determinada per a anar a treballar, cal saber que faràs de dinar per a traure-ho del congelador, etc. Però segur que vosaltres podeu gitar-vos a les onze o les dotze de la nit; o podeu dissabte i diumenge dormir més hores. I si un dia sueu més, aneu a la dutxa sense problemes? O si no vos apeteix dinar llentilles a última hora vos feu una truita… Eixos detalls de llibertat, la gran majoria de persones amb diversitat funcional, no els tenim.

    Només els qui tenen assistència personal les hores que necessiten (com per exemple es veu en la pel·lícula ‘Intocable’ o els de ovibcn.org de Barcelona) saben què és elegir, saben què és viure de manera independent, saben què és desenvolupar la seua creativitat, el seu oci.

     Els altres depenem de la caritat i la bona voluntat de les administracions que a hores d’ara dóna unes dos hores, com a molt, per a tasques dins la llar.
Com a defensora dels Drets de les Persones ‘Divers’ Funcionals sóc membre del Foro de Vida Independiente des d’on reivindiquem que les persones que funcionen de forma diferent i necessiten ajuts obtinguen, mitjançant pagament directe i justificable, la figura de l’assistent personal.

      Una figura inclosa en la mal denominada Llei de Dependència, però que enlloc, excepte al País Basc, hi ha hagut voluntat de promoure-la i regular.la. A dia de hui encara no té epígraf a la Seguretat Social, i per descomptat tampoc no té convenis laborals, ni una formació.

    Aquesra setmana hm vist a la premsa com les grans entitats suposadament representatives de la ‘discapacitat’ i l’Estat arribaven a un conveni per a traure formació d’Assistent Personal. Quina casualitat que comencen per la formació, que és el que deixa diners a eixes macro associacions (multinacionals del capital, des de l’opinió de cada vegada més gent). Entitats que no han fet ni dit res sobre aquesta eina tan important per tal de, de veres, ser ciutadans lliures, i que han estat durant anys engreixant les seues plantilles amb persones sense diversitat funcional i burocratitzant-se. Firmant convenis i fent-se fotos amb els polítics que anaven passant sense aprofundir mai en l’arrel dels problemes, parant la mà a veure què els venia de gust deixar caure a les administracions.

     Com que cada vegada hi ha menys recursos, ONCE, CERMI, ASPAYM mouen fitxa i abanderen l’Assistència Personal com a solució sense creure-hi ni conèixer què significa. ¿Com és que entitats que gestionen residències i encara en demanen més –és a dir, que durant anys han afonat l’autoestima de milers de persones– volen ara ser els ambaixadors de la filosofia de vida independent?

     ¿Per què l’Estat no seu a la taula de debat a la Federació de Vida Independent i amb els usuaris de les Oficines de Vida Independent de Madrid i Barcelona que són els qui realment tenen l’experiència, i han introduït el mètode a l’estat espanyol i l’han fet efectiu?.
   
     Crec que tot el que acabe de dir deixa ben clar que només pensen a mantindre els seus llocs de treball i continuar a la casta del sector social.
     
    No sóc l’única que està en desacord des de fa ja temps amb aquestes macro entitats: les plataformes per la Llei de Dependència o les marxes per la discapacitat van haver de començar a moure’s perquè COCEMFE no feia absolutament res per denunciar la falta de recursos existents. I ells, al final, no van tindre més nassos que sumar-se a les marees ciutadanes.

     M’agradaria que els lectors es pregunten si demà (l’univers no ho vulga) canviara la seua forma de funcionar, anara amb cadira de rodes o començara a perdre memòria, què li agradaria més: que de seguida les administracions li digueren ‘tranquil·la, a veure que necessites X hores d’assistència personal per a continuar la teua vida? Doncs ací les tens’. O que li digueren (com passa realment): ‘ho sent, això t’ha tocat i és cosa de la teua família’.

   Podries continuar amb la teua vida?

No vulguem per als altres allò que no voldríem per a nosaltres.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s