diversitat funcional

Aplicació Convenció ONU

Posted on

La companya Ester activista per la Vida Independent des d’Andalucia escriu estes lletres on podem vore la poca gana de les administracions per considerar ciutadans de primera a les persones amb diversitat funcional. A dia de hui al País Valencià només cinc persones tenen assistència personal per les meteixes raons que ella comenta.

http://andaluciainformacion.es/andalucia-mas-que-verde/651928/la-escasa-vida-independiente-en-andalucia/

Un dimarts pausat

Posted on

Escolteu Un dimarts pausat de Rosa Conca #np en #SoundCloud

#RENFEDISCRIMINA

Posted on Actualizado enn

Aquí os paso una muestra más de la discriminación de RENFE, ADIF y ATENDO, la lucha viene de lejos pero seguimos dando pasos muy lentos, tapando parches y haciendo ver, sólo en las capitales que los trenes son accesibles.

Si yo intento salir de mi ciudad Ontinyent es imposible, el tren es totalmente inaccesible, así como los autobuses interurbanos.

Quiero ir el jueves 17 de marzo a Valencia, a ver las fallas y a mis hermanos que estan trabajando allí.

Haced toda la difusión que podáis de esta grabación.

Gracias.

 

 

RUS

Posted on

Han detingut a Rus!!! Entra cridant Jonás tot eufòric a casa.

Rus, un personatge que es va creuar a la nostra vida, algú tot poderós que per a nosaltres era ninot de falla, al que mires i pareix ple de vida però saps que no durarà.

Des d’aquell dia de les cordes al riu, multitud de persones ens reconeixen allí on anem com els del vídeo de Rus. Queda per a la historia. La veritat és que ens ha portat moltes rialles, dins de tot el mal que ha fet, del que significa que un home, un president de la Diputació furte diners, faça favors a canvi de contractes, etc. en la nostra vida li hem donat la volta i el merder l’hem fet diversió, crítica, teatre i festa.

Donar l’enhorabona a totes les persones que han patit a Rus, a totes les que han lluitat per donar llum a tota la corrupció que hi havia i especialment als que ho han fet de forma divertida i creativa.

Corrupció, altra paraula repetida, ara falta que presó també comence a repetir-se paral·lelament.

ma casa

Posted on

En este moment estic contenta, agraïda de tot el que tinc. Especialment de ma casa. Xicoteta però tan acollidora, tant nostra. Calaix desastre sí, però nostra. Ara al costat de l’estufa escric, sentit l’escalfor d’ella i de la meua parella, dos escalfors diferents, dos escalfors que em fan ser feliç. L’amor calfa.

Una casa adaptada a mi, feta al nostre gust, on arribe a quasi tot, amb l’ajuda del elevador de la cadira o d’un bastó. Ma casa, cosa impensable fa uns anys, jo vivint amb parella, la vida independent és molt difícil d’aconseguir per a la gent amb diversitat funcional i necessitats de suports generalitzats, però jo sempre ho he sentit, somniat i s’ha fet realitat. És una bona pràctica imaginar el futur com ho vols, amb tots els detalls  que pugues, el que passa és que quan estas de baixò anímic costa imaginar coses boniques.

Mire el sofà, verd pistatxo, i m’entra somnolència de pensar com d’agust dorm la sesta o el primer son de la nit. Totes les nits sope, estic un poc a l’ordinador, em pose el pijama i al sofà, dorm dos horetes i vaig a posar-me la màquina de diàlisis, pareix que així ho suporte millor. Diria que és perquè m’adorm directament, com que li done prioritat al meu desig  de dormir i no em domina la màquina.

Ma casa, un lloc íntim, profund, desitjat, obtingut i gaudit.

El dia dels Drets Humans

Posted on

http://www.vilaweb.cat/noticia/4223387/20141210/drets-humans.html

Per a mi, els drets són allò que fa viure amb dignitat qualsevol ésser del planeta Terra. Allò que ens ompli i, per dir-ho senzillament, no ens fa sentir inferiors davant ningú.

Si el dret a decidir de Catalunya es complira, els ciutadans de Catalunya no se sentirien menyspreats per la Constitució o per la resta de l’Estat.

Si el dret a l’assistència personal es complira, les persones amb necessitats de suport generalitzat no ens sentiríem inferiors davant aquells que poden pagar-se l’assistència, o d’aquells que no necessiten suports per a les necessitats bàsiques la vida diària. Ni ens sentiríem menyspreats per l’administració.

Si el dret de viure al seu hàbitat dels animals es complira, no els veuríem estressats al zoo pel menyspreu que comporta estar tancat.

Els drets no els atorga la llei, els drets són sentiments que hem experimentat generació rere generació i que hem lluitat per traduir en lleis amb l’esperança de fer-los efectius.

(Escric açò a una llibreta xicoteta al mig del carrer, al costat d’un cotxe, buscant l’últim raig de sol, ja que del dret d’ocupar el carrer tampoc no en podem gaudir).

Uns sentiments que, segons en el cercle en què visques, entendràs o no. Hi tindràs empatia o no.Ho veig així: una lluita per fer veure a un o uns altres què sents tu amb les teues condicions de vida, el teu ambient. I segons quin cercle governe, es faran efectius eixos sentiments o uns altres.
Si continuem amb el raonament, observem que quasi mai la convenció dels drets de les persones amb diversitat funcional, la convenció dels drets dels xiquets o dels animals, no s’han complit per tal com aquests col·lectius mai realment no han estat al poder.

Però i la declaració dels Drets Humans? Que no tots som humans? El problema, doncs, serà que els governants no ens consideren humans. El seu cercle està per damunt de les qüestions humanes com si de l’Olimp es tractés.

El dia dedicat a la humanitat resulta que hem de recordar-lo els qui no tenim, aquells a qui no apleguen els drets. I els déus no espirituals continuen al seu món mirant-nos.

Ens passem la vida pensant com fer entendre, inventant com transmetre eixos sentiments, emocions, a qui no viu la nostra realitat. No cregueu que només d’activistes a no activistes, sinó també entre nosaltres mateixos, ja que moltes vegades cadascun de nosaltres lluita i defensa el seu cercle més immediat, oblidant-se del cercle comú dels drets humans.

Hi ha dies que pareix que aquesta lluita no s’acaba mai, però si una persona vol fer realment efectius els drets humans per a tots, sap que la solució està en l’educació, entesa com a convivència pràctica del dia a dia.Al fons del nostre esperit sabem que el creixement personal i l’aprenentatge efectiu dels valors està en les emocions. Si una experiència et fa plorar, riure, sorprendre’t o tremolar, no s’oblida. Els sentiments són comuns, et remourà per dins i s’obrirà una porta a l’enteniment.
Per això la gent que creiem en una humanitat lliure i equitativa volem canviar l’educació. Volem una educació on capiguem tots, on allò important siga aprendre a expressar sentiments, crear per a reflectir-los, compartir-los i comprendre’ls amb empatia envers els altres.

A GUANYAR DINERS

Posted on

També podeu llegir-ho a la publicació de Vilaweb Ontinyent.    

 http://www.vilaweb.cat/noticia/4221418/20141126/guanyar-diners.html

     Un Pla de Vida Independent és un pla de vida, uns objectius o metes que vols aconseguir. Per a la majoria de persones seria trobar un treball, ampliar la família, acabar de pagar l’habitatge. Per mi també, però a més, com que sóc una persona amb necessitats de suports generalitzats, cal que programe molt més a fons la meua vida i el meu dia a dia. Què vull dir? Doncs que cal em cal programar l’hora d’alçar-me, quins dies vull dutxar-me, on aniré de matí, quines tasques faré de casa, l’hora de gitar-me.

    Supose que pensareu que eixa programació la fa tot lo món, ja que cal alçar-se a una hora determinada per a anar a treballar, cal saber que faràs de dinar per a traure-ho del congelador, etc. Però segur que vosaltres podeu gitar-vos a les onze o les dotze de la nit; o podeu dissabte i diumenge dormir més hores. I si un dia sueu més, aneu a la dutxa sense problemes? O si no vos apeteix dinar llentilles a última hora vos feu una truita… Eixos detalls de llibertat, la gran majoria de persones amb diversitat funcional, no els tenim.

    Només els qui tenen assistència personal les hores que necessiten (com per exemple es veu en la pel·lícula ‘Intocable’ o els de ovibcn.org de Barcelona) saben què és elegir, saben què és viure de manera independent, saben què és desenvolupar la seua creativitat, el seu oci.

     Els altres depenem de la caritat i la bona voluntat de les administracions que a hores d’ara dóna unes dos hores, com a molt, per a tasques dins la llar.
Com a defensora dels Drets de les Persones ‘Divers’ Funcionals sóc membre del Foro de Vida Independiente des d’on reivindiquem que les persones que funcionen de forma diferent i necessiten ajuts obtinguen, mitjançant pagament directe i justificable, la figura de l’assistent personal.

      Una figura inclosa en la mal denominada Llei de Dependència, però que enlloc, excepte al País Basc, hi ha hagut voluntat de promoure-la i regular.la. A dia de hui encara no té epígraf a la Seguretat Social, i per descomptat tampoc no té convenis laborals, ni una formació.

    Aquesra setmana hm vist a la premsa com les grans entitats suposadament representatives de la ‘discapacitat’ i l’Estat arribaven a un conveni per a traure formació d’Assistent Personal. Quina casualitat que comencen per la formació, que és el que deixa diners a eixes macro associacions (multinacionals del capital, des de l’opinió de cada vegada més gent). Entitats que no han fet ni dit res sobre aquesta eina tan important per tal de, de veres, ser ciutadans lliures, i que han estat durant anys engreixant les seues plantilles amb persones sense diversitat funcional i burocratitzant-se. Firmant convenis i fent-se fotos amb els polítics que anaven passant sense aprofundir mai en l’arrel dels problemes, parant la mà a veure què els venia de gust deixar caure a les administracions.

     Com que cada vegada hi ha menys recursos, ONCE, CERMI, ASPAYM mouen fitxa i abanderen l’Assistència Personal com a solució sense creure-hi ni conèixer què significa. ¿Com és que entitats que gestionen residències i encara en demanen més –és a dir, que durant anys han afonat l’autoestima de milers de persones– volen ara ser els ambaixadors de la filosofia de vida independent?

     ¿Per què l’Estat no seu a la taula de debat a la Federació de Vida Independent i amb els usuaris de les Oficines de Vida Independent de Madrid i Barcelona que són els qui realment tenen l’experiència, i han introduït el mètode a l’estat espanyol i l’han fet efectiu?.
   
     Crec que tot el que acabe de dir deixa ben clar que només pensen a mantindre els seus llocs de treball i continuar a la casta del sector social.
     
    No sóc l’única que està en desacord des de fa ja temps amb aquestes macro entitats: les plataformes per la Llei de Dependència o les marxes per la discapacitat van haver de començar a moure’s perquè COCEMFE no feia absolutament res per denunciar la falta de recursos existents. I ells, al final, no van tindre més nassos que sumar-se a les marees ciutadanes.

     M’agradaria que els lectors es pregunten si demà (l’univers no ho vulga) canviara la seua forma de funcionar, anara amb cadira de rodes o començara a perdre memòria, què li agradaria més: que de seguida les administracions li digueren ‘tranquil·la, a veure que necessites X hores d’assistència personal per a continuar la teua vida? Doncs ací les tens’. O que li digueren (com passa realment): ‘ho sent, això t’ha tocat i és cosa de la teua família’.

   Podries continuar amb la teua vida?

No vulguem per als altres allò que no voldríem per a nosaltres.