Sin categoría

MARZÀ soluciones açò immediatament o què?

Minientrada Posted on Actualizado enn

Veig esta noticia, ( pica aci ) on un xiquet no pot anar a escola per falta d’educador o educadora que li ajude anar al servici, etc. coses que ell no pot fer per si mateixa. Està a l’ensenyança obligatòria i ha deixat varies vegades d’anar a l’escola i pareix que no ocorrisca  res.

Cal parlar clar, encara que ens agrade el govern València que tenim ara, no és excusa per passar per alt que que no està ben fet o si hi ha persones que pateixen les conseqüències d’una gestió lenta.

Ací a Ontinyent, tenim nomes una educadora per a tota la població escolar en etapa obligatòria i cap ajuda per a la gent que estem a una etapa post obligatòria, com m’està succeint a mi que porte dos anys del Cicle Superior de Formació Professional d’Igualtat de Gènere ajudant-me les companyes i una voluntària. Si no haguera segut per elles no haguera pogut estudiar. Perquè la contestació de Conselleria a l’escrit que li vaig fer per a que enviara la directora de l’IES Pou Clar va ser que com se li ocorria demanar professionals educadors en etapa no obligatòria.

Punt i pilota res més, així que gràcies a tot el professorat i companyes que tinc puc dir que acabaré aquest cicle, perquè la direcció i el cap d’estudis tampoc s’ha menejat a banda del que jo he insistit.

Així que em dol en l’ànima que un xiquet de 8 anys es crea culpable de la situació quan és aquesta societat la que li discrimina i li lleva el dret a l’educació.

Fan falta més moviments com el que a sorgit a la comarca “Conviure amb diversitat” on professorat, personal de magisteri, educadors no formals, famílies i gent amb diversitat funcional estem creant xarxa, implicant escoles i fomentant la inclusió. I per suposat que l’administració igual que substitueix el professorat de baixa en 10 dies o faça amb els de suport que l’educació és igual d’important per a tots i totes.

Conseller Marzà fes valdre el que dius al discurs de la web d’educació: “Parlar, escoltar i conversar ens permetrà millorar en la nostra acció de govern per a reconstruir l’educació, la cultura, la investigació i l’esport i posar-los al servei del poble valencià per a fomentar la cohesió social i la igualtat d’oportunitats”.

http://www.levante-emv.com/valencia/2018/01/24/falta-educador-deja-nino-8/1670137.html

 

Anuncios

Només el 15% de les persones amb diversitat funcional tenen estudis superiors

Posted on Actualizado enn

Només el 15% de les persones amb diversitat funcional tenen estudis superiors

 

 

2018 autobusos sense adaptar

Posted on Actualizado enn

Suposadament a l’any 2017 segons la llei tot deuria ser accessible, una llei aprovada a 2003. Però com tots els temes socials no s’ha acomplit.

Enllaç noticia universitària Màlaga sense autobús accessible

Aplicació Convenció ONU

Posted on

La companya Ester activista per la Vida Independent des d’Andalucia escriu estes lletres on podem vore la poca gana de les administracions per considerar ciutadans de primera a les persones amb diversitat funcional. A dia de hui al País Valencià només cinc persones tenen assistència personal per les meteixes raons que ella comenta.

http://andaluciainformacion.es/andalucia-mas-que-verde/651928/la-escasa-vida-independiente-en-andalucia/

d’orelles

Posted on Actualizado enn

Llegia aquest article al facebook i estic totalment d’acord amb l’autora http://www.mamirami.es/2015/06/26/por-que-no-perforo-las-orejas-a-mi-hija/

Per a mi és un dels primers actes de masclisme del sistema patriarcal. Cal diferenciar home i dona, amb dolor, patiment. Afligint eixe dolor com no a la dona.

Jo no porte arracades, no m’agrade PaperArtist_2015-08-24_22-29-53 (1)amb elles, a més ma mare va elegir fer el forat ben amunt doncs a ma tia se li havien tallat les orelles per tindre’ls baixets. Això ha comportat picors, ferides, plors, baralles entre ma mare i jo, tot per ser castigada com a dona a seguir uns rituals, modes, que ningú sap perquè ni per a què però que fan que una família i societat estiga contra teua com si anares a exterminar la humanitat.

Com li fas entendre a una mare que no vols portar arracades? Això de la llibertat no està molt acceptat. Ma mare m’ha dit unes cinc-centes mil vegades que hem faça altre forat, que com anava anar a una boda per exemple sense arracades i fins i tot estic plorant al vídeo de la comunió per aquest tema, horrorós.

Són petits detalls que ens queden a l’inconscient, que després no sabem per què ens fan sentir malament, estranys, de menys, cal traure molta voluntat per vèncer aquests símbols patriarcals i eixir al carrer sense joies, maquillatge o tacons.

Cal avançar més apresa amb la consciència social sobre temes tan sotils però profunds, si no canviem donant a les nenes la llibertat que elegisquen en cada detall de la seua vida, no és queixem del maltractament.

VIAJE TERCERMUNDISTA PARA HOMENAJEAR A LAS VICTIMAS DEL METRO

Posted on Actualizado enn

En Valencià punxea tot seguit: https://kimeradiaria.wordpress.com/2015/07/07/viatge-tercermundista-per-homenatjar-les-victimes-del-metro/
Hace nuevo años que se concentran en recuerdo y reivindicación de las victimes del accidente del metro de Valencia. Ciento cinco concretamente, comentaban hoy al inicio de la concentración, no habiendo ido yo a ninguna, pero al proponer la Plataforma Salvem el Tren de acudir, nos decidimos a acompañar la Asociación de Víctimas del Metro 3 de Julio en esta última vez.

La unión de reivindicaciones hace la fuerza. Desde la plataforma Salvem el Tren reivindicamos la mejora de la línea, más horarios, menor tiempo en los trayectos… y la accesibilidad al tren para personas con movilidad reducida, condiciones dignas para viajar con libertad y seguridad, coincidiendo con gran parte de las reivindicaciones de la AVM3J.

Valencia está a 85 km de Ontinyent, y Agullent a 2 km. A mí tanto me da: NO PUEDO SALIR De ONTINYENT DE NINGUNA FORMA. Esta semana Jonás y yo estabamos pensando cómo cojones teníamos que ir a Valencia el viernes. En el tren hay unos ochenta centímetros de altura en escalones, al bus igual. Y ¿en taxi? Claro, en taxi adaptado sí, pero con la pensión mísera quién se gasta mínimo ochenta euros en taxis: yo no.

Alguien dirá que porque no gastamos el servicio de ayuda de ATENDO (empresa de la ONCE en convenio con ADIF para el apoyo a personas con movilidad reducida). Muy sencillo: es un servicio limitado a algunas estaciones, no es universal.

La cosa es que hemos creado un plan, digno de las películas de intriga. Tenemos una rampa en casa de dos metros de longitud, tenemos un coche y una silla de ruedas que pesa 100 kg, y todo en el pancartes rampacoche no cabe. El pobre Fusión se asusta cada vez que nos ve llegar. Así que pedimos a Adea que nos permitiera de dejar las rampas la víspera del viaje en su local de la estación. Ale! Coge rampas, móntalas al coche, ve a la estación, déjalas al local y vuelve a casa.

Viernes, Jonás me sube al coche, pone las otras rampas, carga la silla de ruedas, desmonta las rampas y hacia la estación, donde ya están los compañeros con pancartas preparados para el acontecimiento. Sacamos la silla del coche, Jonás me sienta, guarda las rampas del coche y va al local de Adea a por las otras.

¡¡Llega el tren!! Corriendo abrimos las rampas, queda empinado pero parecen seguras. Pongo velocidad cuatro a la silla y hacia arriba con pensamientos positivos para que no se resbale la rampa (ya nos cayó la silla una vez así).

Aplausos. Estamos arriba del tren, yo arrimada a un lateral para que no me muevan mucho los vaivenes… y las rampas allá en medio. Cómo son tan largas, ¿donde las metes?
Un pasajero pregunta si no sujetamos la silla. Pues, no: ¿dónde? Unos niños me miran y me preguntan: ¿tú eras de verdad? Es complicado contestar esta pregunta, pero les dije. ‘sí, ¿queréis tocarme?’.

Hay también quién me pregunta si las rampas son mías, si cada vez las tengo que coger… Son interrogantes que dan una clara visión del desconocimiento sobre la diversidad que hay. Sin inclusión desde la escuela, somos seres totalmente desconocidos e invisibles.

Pero volver todavía fue peor, porque para ir con un poco de compañía he tenido que entrar al tren de milagro al vagón por una puerta de la talla 34 al menos y hacer el trayecto arrimada al portamaletas.

Che, que si me pagáis un psicólogo no os diré que no, porque mi mundo es surrealista, es un espectáculo de Xavi Castillo sin cortes.

Pero como ellos, como las personas de la AVM3J, continuaré adelante, día a día, reivindicación detrás reivindicación, gotita a gotita. Y espero un día tener la satisfacción al ojos que ellos tenían el viernes.

Hacedme un favor: compartid en las redes sociales este artículo, las fotos y los vídeos que colgaré estos días a mi facebook. Todas somos uno y uno somos todas.

Viatge tercermundista per homenatjar les víctimes del metro

Posted on Actualizado enn

Publicat a: http://www.vilaweb.cat/noticia/4417540/20150704/viatge-tercermundista-homenatjar-victimes-metro.html

En castellano pinchar aquí seguido: https://kimeradiaria.wordpress.com/2015/07/07/viaje-tercermundista-para-homenajear-a-las-victimas-del-metro/

Fa nou anys que es concentren en record i reivindicació de les víctimes de l’accident del metro de València. Cent cinc concretament, comentaven hui a l’inici de la concentració, a cap de les quals jo no hi havia anat, Però en proposar la plataforma Salvem el Tren d’acudir, ens vam decidir a acompanyar l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol en aquesta última vegada.

La unió de reivindicacions fa la força. Des de la plataforma Salvem el Tren reivindiquem la millora de la línia, més horaris, menor temps en els trajectes… i l’accessibilitat al tren per a persones amb mobilitat reduïda, condicions dignes per a viatjar amb llibertat i seguretat, una conincidència amb gran part de les reivindicacions de l’AVM3J.

València és a 85 km d’Ontinyent, i Agullent a 2 km. A mi tant em fa: NO PUC EIXIR D’ONTINYENT DE CAP MANERA. Aquesta setmana Jonás i jo hem estat pensant com collons havíem d’anar a València divendres. Al tren hi ha uns vuitanta centímetres d’alçada en escalons, al bus igual. I en taxi? Clar, en taxi adaptat sí, però amb la pensió mísera qui és gasta mínin vuitanta euros en taxis: jo no.

Algú dirà que perquè no gastem el servei d’ajuda d’ATENDO (empresa de l’ONCE en conveni amb ADIF per al suport a persones amb mobilitat reduïda). Molt senzill: és un servei llimitat a algunes estacions, no és universal.

La cosa és que hem creat un pla, digne de les pel·lícules d’intriga. Tenim una rampa a casa de dos metres de llargada, teniem un cotxe i una cadira de rodes que pesa 100 kg, i tot al cotxe no cap. El pobre Fusión s’espanta cada vegada que ens veu arribar. Així que vam demanar a Adea que ens permetera de deixar les rampes la vespra del viatge al seu local de l’estació. Ale! Agafa rampes, munta-les al cotxe, ves a l’estació, deixa-les al local i torna a casa.

Divendres, Jonás em puja al cotxe, posa les altres rampes, hi carrega la cadira de rodes, desmunta les rampes i cap a l’estació, on ja hi són els companys amb pancartes preparats per a l’esdeveniment. Traiem la cadira del cotxe, Jonás m’hi seu, guarda les rampes del cotxe i va al local d’Adea a per les altres.

Arriba el tren!! Corrent obrim les rampes, queda empinat però pareixen segures. Pose velocitat quatre a la cadira i cap amunt amb pensaments positius perquè no s’esvare la rampa (ja ens va caure la cadira una vegada així).

Aplaudiments. Som dalt el tren, jo arrimada a un lateral perquè no em moguen masa els sacsons… i les rampes allà al mig. Com que són tan llargues, on les claves? Un passatger pregunta si no subjectem la cadira. Doncs, no: on? Uns xiquets em miren i em pregunten: tu erpancartes rampaes de deveres? És complicat de contestar aquesta pregunta, però els dic. ‘sí, voleu tocar-me?’.

N’hi ha també qui em pregunta si ls rampes són meues, si cada volta les he d’agafar… Són interrogants que donen una clara visió del desconeixement sobre la diversitat que hi ha. Sense inclusió des de l’escola, som éssers totalment desconeguts i invisibles.

Però tornar encara és pitjor, perquè per anar amb un poc de companyia he hagut d’entrar al tren de miracle al vagó per una porta de la talla 34 almenys i fer el trajecte arrimada al portamaletes.

Xe, que si em pagueu un psicòleg no vos diré que no, perquè el meu món és surrealista, és un espectacle de Xavi Castillo sense talls.

Però com ells, com les persones de l’AVM3J, continuaré avant, dia a dia, reivindicació rere reivindicació, goteta a goteta. I espere un dia tindre la satisfacció al ulls que ells tenien divendres.

Feu-me un favor: compartiu a les xarxes socials aquest article, les fotos i els vídeos que penjaré aquests dies al meu facebook. Totes som u i u som totes.