LA POR

Posted on Actualizado enn

Fa temps que no escric ací, projecte començat i no continuat com uns quants últimament. (vaig a escriure ràpid i sense repasar, perdoneu).

Però vaig a intentar obligar-me i vos demana ajuda, que em demaneu escrits, opinions, m’animeu a actualitzar aquest bloc més a sovint.

Volia expressar unes paraules sobre l por, que últimament m’acompanya de forma exagerada, quasi la puc agafar i acaronar perquè la senc al mig de mi, al cor, a l’estomag, com si la  fora a parir i fora un altre jo.

Sempre tens por però mai m’havia paralitzat, aterroritzat tant, només de xicoteta, tal volta torne aquella edat inconscientment, tal volta aquella època està per tancar.

Què feu quan teniu por?, ansietat? conteu-me?, com ho atureu?, com feu per continuar?

 

d’orelles

Posted on Actualizado enn

Llegia aquest article al facebook i estic totalment d’acord amb l’autora http://www.mamirami.es/2015/06/26/por-que-no-perforo-las-orejas-a-mi-hija/

Per a mi és un dels primers actes de masclisme del sistema patriarcal. Cal diferenciar home i dona, amb dolor, patiment. Afligint eixe dolor com no a la dona.

Jo no porte arracades, no m’agrade PaperArtist_2015-08-24_22-29-53 (1)amb elles, a més ma mare va elegir fer el forat ben amunt doncs a ma tia se li havien tallat les orelles per tindre’ls baixets. Això ha comportat picors, ferides, plors, baralles entre ma mare i jo, tot per ser castigada com a dona a seguir uns rituals, modes, que ningú sap perquè ni per a què però que fan que una família i societat estiga contra teua com si anares a exterminar la humanitat.

Com li fas entendre a una mare que no vols portar arracades? Això de la llibertat no està molt acceptat. Ma mare m’ha dit unes cinc-centes mil vegades que hem faça altre forat, que com anava anar a una boda per exemple sense arracades i fins i tot estic plorant al vídeo de la comunió per aquest tema, horrorós.

Són petits detalls que ens queden a l’inconscient, que després no sabem per què ens fan sentir malament, estranys, de menys, cal traure molta voluntat per vèncer aquests símbols patriarcals i eixir al carrer sense joies, maquillatge o tacons.

Cal avançar més apresa amb la consciència social sobre temes tan sotils però profunds, si no canviem donant a les nenes la llibertat que elegisquen en cada detall de la seua vida, no és queixem del maltractament.

VIAJE TERCERMUNDISTA PARA HOMENAJEAR A LAS VICTIMAS DEL METRO

Posted on Actualizado enn

En Valencià punxea tot seguit: https://kimeradiaria.wordpress.com/2015/07/07/viatge-tercermundista-per-homenatjar-les-victimes-del-metro/
Hace nuevo años que se concentran en recuerdo y reivindicación de las victimes del accidente del metro de Valencia. Ciento cinco concretamente, comentaban hoy al inicio de la concentración, no habiendo ido yo a ninguna, pero al proponer la Plataforma Salvem el Tren de acudir, nos decidimos a acompañar la Asociación de Víctimas del Metro 3 de Julio en esta última vez.

La unión de reivindicaciones hace la fuerza. Desde la plataforma Salvem el Tren reivindicamos la mejora de la línea, más horarios, menor tiempo en los trayectos… y la accesibilidad al tren para personas con movilidad reducida, condiciones dignas para viajar con libertad y seguridad, coincidiendo con gran parte de las reivindicaciones de la AVM3J.

Valencia está a 85 km de Ontinyent, y Agullent a 2 km. A mí tanto me da: NO PUEDO SALIR De ONTINYENT DE NINGUNA FORMA. Esta semana Jonás y yo estabamos pensando cómo cojones teníamos que ir a Valencia el viernes. En el tren hay unos ochenta centímetros de altura en escalones, al bus igual. Y ¿en taxi? Claro, en taxi adaptado sí, pero con la pensión mísera quién se gasta mínimo ochenta euros en taxis: yo no.

Alguien dirá que porque no gastamos el servicio de ayuda de ATENDO (empresa de la ONCE en convenio con ADIF para el apoyo a personas con movilidad reducida). Muy sencillo: es un servicio limitado a algunas estaciones, no es universal.

La cosa es que hemos creado un plan, digno de las películas de intriga. Tenemos una rampa en casa de dos metros de longitud, tenemos un coche y una silla de ruedas que pesa 100 kg, y todo en el pancartes rampacoche no cabe. El pobre Fusión se asusta cada vez que nos ve llegar. Así que pedimos a Adea que nos permitiera de dejar las rampas la víspera del viaje en su local de la estación. Ale! Coge rampas, móntalas al coche, ve a la estación, déjalas al local y vuelve a casa.

Viernes, Jonás me sube al coche, pone las otras rampas, carga la silla de ruedas, desmonta las rampas y hacia la estación, donde ya están los compañeros con pancartas preparados para el acontecimiento. Sacamos la silla del coche, Jonás me sienta, guarda las rampas del coche y va al local de Adea a por las otras.

¡¡Llega el tren!! Corriendo abrimos las rampas, queda empinado pero parecen seguras. Pongo velocidad cuatro a la silla y hacia arriba con pensamientos positivos para que no se resbale la rampa (ya nos cayó la silla una vez así).

Aplausos. Estamos arriba del tren, yo arrimada a un lateral para que no me muevan mucho los vaivenes… y las rampas allá en medio. Cómo son tan largas, ¿donde las metes?
Un pasajero pregunta si no sujetamos la silla. Pues, no: ¿dónde? Unos niños me miran y me preguntan: ¿tú eras de verdad? Es complicado contestar esta pregunta, pero les dije. ‘sí, ¿queréis tocarme?’.

Hay también quién me pregunta si las rampas son mías, si cada vez las tengo que coger… Son interrogantes que dan una clara visión del desconocimiento sobre la diversidad que hay. Sin inclusión desde la escuela, somos seres totalmente desconocidos e invisibles.

Pero volver todavía fue peor, porque para ir con un poco de compañía he tenido que entrar al tren de milagro al vagón por una puerta de la talla 34 al menos y hacer el trayecto arrimada al portamaletas.

Che, que si me pagáis un psicólogo no os diré que no, porque mi mundo es surrealista, es un espectáculo de Xavi Castillo sin cortes.

Pero como ellos, como las personas de la AVM3J, continuaré adelante, día a día, reivindicación detrás reivindicación, gotita a gotita. Y espero un día tener la satisfacción al ojos que ellos tenían el viernes.

Hacedme un favor: compartid en las redes sociales este artículo, las fotos y los vídeos que colgaré estos días a mi facebook. Todas somos uno y uno somos todas.

Viatge tercermundista per homenatjar les víctimes del metro

Posted on Actualizado enn

Publicat a: http://www.vilaweb.cat/noticia/4417540/20150704/viatge-tercermundista-homenatjar-victimes-metro.html

En castellano pinchar aquí seguido: https://kimeradiaria.wordpress.com/2015/07/07/viaje-tercermundista-para-homenajear-a-las-victimas-del-metro/

Fa nou anys que es concentren en record i reivindicació de les víctimes de l’accident del metro de València. Cent cinc concretament, comentaven hui a l’inici de la concentració, a cap de les quals jo no hi havia anat, Però en proposar la plataforma Salvem el Tren d’acudir, ens vam decidir a acompanyar l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol en aquesta última vegada.

La unió de reivindicacions fa la força. Des de la plataforma Salvem el Tren reivindiquem la millora de la línia, més horaris, menor temps en els trajectes… i l’accessibilitat al tren per a persones amb mobilitat reduïda, condicions dignes per a viatjar amb llibertat i seguretat, una conincidència amb gran part de les reivindicacions de l’AVM3J.

València és a 85 km d’Ontinyent, i Agullent a 2 km. A mi tant em fa: NO PUC EIXIR D’ONTINYENT DE CAP MANERA. Aquesta setmana Jonás i jo hem estat pensant com collons havíem d’anar a València divendres. Al tren hi ha uns vuitanta centímetres d’alçada en escalons, al bus igual. I en taxi? Clar, en taxi adaptat sí, però amb la pensió mísera qui és gasta mínin vuitanta euros en taxis: jo no.

Algú dirà que perquè no gastem el servei d’ajuda d’ATENDO (empresa de l’ONCE en conveni amb ADIF per al suport a persones amb mobilitat reduïda). Molt senzill: és un servei llimitat a algunes estacions, no és universal.

La cosa és que hem creat un pla, digne de les pel·lícules d’intriga. Tenim una rampa a casa de dos metres de llargada, teniem un cotxe i una cadira de rodes que pesa 100 kg, i tot al cotxe no cap. El pobre Fusión s’espanta cada vegada que ens veu arribar. Així que vam demanar a Adea que ens permetera de deixar les rampes la vespra del viatge al seu local de l’estació. Ale! Agafa rampes, munta-les al cotxe, ves a l’estació, deixa-les al local i torna a casa.

Divendres, Jonás em puja al cotxe, posa les altres rampes, hi carrega la cadira de rodes, desmunta les rampes i cap a l’estació, on ja hi són els companys amb pancartes preparats per a l’esdeveniment. Traiem la cadira del cotxe, Jonás m’hi seu, guarda les rampes del cotxe i va al local d’Adea a per les altres.

Arriba el tren!! Corrent obrim les rampes, queda empinat però pareixen segures. Pose velocitat quatre a la cadira i cap amunt amb pensaments positius perquè no s’esvare la rampa (ja ens va caure la cadira una vegada així).

Aplaudiments. Som dalt el tren, jo arrimada a un lateral perquè no em moguen masa els sacsons… i les rampes allà al mig. Com que són tan llargues, on les claves? Un passatger pregunta si no subjectem la cadira. Doncs, no: on? Uns xiquets em miren i em pregunten: tu erpancartes rampaes de deveres? És complicat de contestar aquesta pregunta, però els dic. ‘sí, voleu tocar-me?’.

N’hi ha també qui em pregunta si ls rampes són meues, si cada volta les he d’agafar… Són interrogants que donen una clara visió del desconeixement sobre la diversitat que hi ha. Sense inclusió des de l’escola, som éssers totalment desconeguts i invisibles.

Però tornar encara és pitjor, perquè per anar amb un poc de companyia he hagut d’entrar al tren de miracle al vagó per una porta de la talla 34 almenys i fer el trajecte arrimada al portamaletes.

Xe, que si em pagueu un psicòleg no vos diré que no, perquè el meu món és surrealista, és un espectacle de Xavi Castillo sense talls.

Però com ells, com les persones de l’AVM3J, continuaré avant, dia a dia, reivindicació rere reivindicació, goteta a goteta. I espere un dia tindre la satisfacció al ulls que ells tenien divendres.

Feu-me un favor: compartiu a les xarxes socials aquest article, les fotos i els vídeos que penjaré aquests dies al meu facebook. Totes som u i u som totes.

A Barna amb Yes, we fuck

Posted on Actualizado enn

Finalment vaig poder estar uns dies a Barcelona, feia anys que desitjava anar-hi, però fins ara l’univers no havia confabulat per fer-ho realitat.

Per les persones amb necessitats de suport tenen que coincidir moltes circumstàncies per dur a terme un objectiu, primer tindre una persona que t’ajude a dur el pla que vols a terme i com tu vols. Això és un assistent personal però en aquesta ocasió no va poder ser, pel tema econòmic, així que la meua parella va vindre amb mi.

Segon, el transport. Els nostres amics de RENFE i ATENDO (empresa de la ONCE) fan tot el possible per a que viatgem, ai perdó fan tot el possible per a que NO viatgem. De voler eixir cap a Barna des de Xàtiva a les 9:17h vaig tindre eixir des de València a les 11:06h, per què? doncs totes les places H estaven ocupades (malpensà que soc, diria que els d’ATENDO no volien desplaçar-se a Xàtiva). I des de València només quedava lliure una, la esmentada.

Arribava justet per agafar un taxi i anar a una cita que tenia, sense poder deixar maletes, ni descansar.

Tercer, Com dur-se el material de diàlisis peritoneal, una maquina i una caixa de deu litres de medicament. Dos maletes, borses… carregadíssim anava la meua parella.

Però xafarem Sants i se’ns oblidà tot.

Dormir també té la seua història però en aquesta ocasió l’Antonio Centeno és deixà una cambra al seu pis, moltíssimes gràcies company.

Arribà el dia de l’estrena al Centre Cultural de Barcelona al Raval, un edifici espectacular ple de gent, genial!!.

Vaig vore a companyes del Foro de Vida Independent, a la gent de Liant la Troca, amics del facebook, caliu i expectació a l’ambient.

Presenten el festival de Creative Commons, marc on s’estrenava Yes, we fuckPantalla BccN i donen pas als directors Antonio Centeno i Raul de la Morena, fan una xicoteta introducció i donen pas al que totes esperaven, el documental.

Només escriuré paraules amb les meues impressions perquè l’important és que ho visioneu: Trencador, política social, reivindicació, cossos diversos, equitat, pell, assistent sexual, sado, prostitució elegida, transfeminisme, humor, descobriments, tacte, ejaculació

Foto de grup amb el director Antonio Centeno, la col·laboradora Andrea Santesmases, Jonás i jo.
Foto de grup amb el director Antonio Centeno, la col·laboradora Andrea Santesmases, Jonás i jo.

2015-05-06 19.42.59 2015-05-06 22.23.38 2015-05-06 22.28.14 2015-05-06 21.03.31 2015-05-06 21.04.21 2015-05-06 21.03.53 2015-05-06 21.00.44 2015-05-06 19.42.48, empoderament, diversitat funcional, desitj, transformació, realitat discriminada.

Per que indague més uns enllaços a noticies sobre Yes, we fuck:

https://www.facebook.com/yeswfck

Ah! i ja estic fent gestions per poder presentar-lo a València.

Re-començant

Posted on Actualizado enn

Comence a WordPress amb la intenció d’arribar a molta més gent, aconseguir realitzar un millor assessorament i de professionalitzar aquesta activitat creant continguts útils per el dia a dia de les persones que aquesta societat s’empenya en traure del sistema, de discriminar.

De la mà de Franck Scipion vaig a aprendre com fer molt gran aquest bloc i el que tinc dins arribe a totes.

EL SOPAR DELS IDIOTES.

Posted on


Vèiem el dissabte a la nit la meua parella i jo, la pel·lícula el sopar dels idiotes. On uns senyors amb alt nivell adquisitiu convidaven a sopar cadascun a una persona. Cercaven ells mateixos o a través d’informadors a un idiota.
Segons aquests senyors, un idiota era algú que fera coses que ells mai farien (entenc jo), coses poc pràctiques i profitoses des del seu punt de vista. Per exemple, hi havia un home baixet, grosset i calb que construïa maquetes amb llumins, o un altre que practicava el bumerang abans d’anar a l’oficina. Eren persones que els encantaven les seues aficions i parlaven sense parar d’elles.
Veia la pel·lícula i no parava de sentir-me reflectida. Em sentia una convidada a aquell sopar, un dia i un altre dia. Però no solament a sopar, també a menjar i esmorzar. Perquè sentia açò?, Per qui havia sigut convidada?
Jo sóc la idiota d’uns senyors i senyores que governen. Governen uns mercats, un estat, una autonomia, governen multinacionals econòmiques i socials, són presidents de grans confederacions, federacions i fundacions. Els amfitrions d’aquesta idiota, volien entretenir-se amb les meues històries de drets, dignitat, igualtat i justícia. Volien eixir en totes les fotos amb mi, m’incitaven a seguir parlant, a proposar-los iniciatives que ells amb molta il·lusió em prometien dur a terme.
Deuen riure’s moltíssim en les seues cases els meus amfitrions, doncs aquests sopars es fan cada dia més sovint, fins i tot en períodes concrets (enguany dos) es realitzen fins a berenars doncs és quan més necessiten als idiotes. Els senyors del País Valencià juguen com ningú a aquests sopars. Senyors que no tenen ni la mínima intenció de fer gens del que els proposem llevat que els convinga.
Però el pitjor de tot açò és que hi ha idiotes que els encanta anar, estar prop dels seus amfitrions, per sort uns altres hem obert els ulls, hem dit com el metge en una escena de la pel·lícula en explicar-li un amfitrió on s’anava, “per favor no em convide mai a sopar, sospitaria”. O directament intentem rebentar el joc, jugant al nostre: l’empoderament.

13 d’abril de 2015.
Rosa Conca.