Per què un manifest per dones amb diversitat funcional?
Minientrada Posted on
Hi ha persones que no entenen la reivindicació concreta de dones diverses funcionals, de forma molt breu intente explicar-ho. La reivindicació de l’assistència personal sempre s’ha realitzat per als dos sexes, homes i dones discriminats per diversitat funcional, però les dones tenim molts més condicionants que els homes diversos funcionals per les imposicions de gènere, per tant encara més necessitat d’assistència personal.
Vos pose un exemple senzill: jo tinc molt poca mobilitat, sent imprescindible ajuda humana perquè puga asseure’m en la tassa del vàter, quan menstrue acudisc al bany moltes més vegades que quan no menstrue. A més taque més la meua roba i necessite ficar-me al llit més vegades al dia pel dolor que em causa la menstruació. Altres exemples serien: el que per a orinar el cos de l’home pot fer-lo en una botella i nosaltres no, amb la qual cosa per exemple per a eixir d’oci és tot molt més complicat sense assistència personal.
La pressió estètica exercida cap a les dones en general afecta molt més a les dones diverses funcionals, perquè el cànon de bellesa fa que els nostres cossos es vegen molt allunyats del cos estàndard definit socialment pel patriarcat com el normal i l’acceptat, creant això una sensació d’imperfecció, de baixa autoestima i de rebuig social brutal.
Si mireu, l’última macro enquesta de violència cap a les dones, les diverses funcionals, en tots els casos patim una mitjana d’uns 6 punts percentuals més de violència que la resta de dones. Comentar que, socialment els homes cuidadors són molt respectats, creieu que una dona sense mobilitat (per exemple) denunciarà al marit que la cuida?, hi ha molts casos que ni tan sols les creuen en la policia, serveis socials, etc. Això passa encara en més grau en les dones discriminades per diverses funcionals per problemàtica psicosocial o diversitat intel·lectual. Si aquestes dones maltractades tingueren la figura del o l’assistent personal al costat podrien frenar eixe maltractament, denunciar i fugir. Tindrien alternatives.
Podria continuar explicant-vos, que la bretxa salarial és major en dones diverses funcionals, els nostres sous estan per davall dels sous d’homes i dones sense discapacitat i per davall dels homes diversos.
Les dones discriminades per diversitat funcional tenim grans dificultats per a tindre relacions afectives sexuals atés que als homes se’ls educa per a fixar-se més en el físic i buscar una bona mestressa de casa i mare, i en l’imaginari social nosaltres no entrem dins d’aqueix patró. Per tant en els estudis i estadístiques es veu com els homes diversos funcionals han tingut més parelles que les dones diverses, això ve atés que a les dones en general se’ns educa i sociabilitza a ser cuidadores per tant no tenim tants problemes a l’hora de tindre una parella diversa funcional.
Per tant és necessària una reivindicació especifica que done visibilitat a les nostres necessitats com a dones i que formen part de les reivindicacions col·lectives. 
Covid 19 a la residència de persones discriminades per diversitat funcional d’Ontinyent
Minientrada Posted on
Persones obligades a viure a l’extraradi del seu poble, que fa mesos que suporten encara més aïllament. Supose que el seu nivell anímic haurà baixat dràsticament. Encara que Europa prohibeix explícitament dedicar diners a residències, continuem amb la nostra mentalitat segregadora des d’un capacitisme insuportable. Sé que les persones que treballen allí hauran fet tot el possible per a donar qualitat de vida a les residents i que les famílies no tenen més opcions. Cal implementar seriosament l’assistència personal les 24 hores a l’entorn habitual.
La neu i el pati de l’escola. La nieve y el patio de la escuela
Minientrada Posted on Actualizado enn
Un article escrit mentre nevava. Versió en Valencià prenent a: enllaç de la publicació al diari Vilaweb Ontinyent
Aquí en Castellano.
Ha nevado. He abierto los ojos y la claraboya se veía opaca, estriada, extraña. Sabía que no iría a trabajar, pero la mente racional necesitaba comprobarlo, así que mi pareja me ha puesto la ropa y la cazadora, hemos abierto la puerta y un espectáculo de blancura nos ha inundado los ojos. Un palmo de nieve en la acera, encima de los coches y en los tejados; una sonrisa en la cara que iba congelándose al ritmo del aliento, en el momento que te das cuenta que ese día no es para ti, te haces una foto de recuerdo y piensas en aquella nevada del 1982, donde plantada en medio del patio de casa, con mi madre y mi padre, jugabas con la nieve. Mi madre, cuando le llame, seguramente me lo recordará.
Empiezas a ver a la chavalería pasar, toda equipada y parándose a cada paso a hacer montones y tirarse bolas. Empieza a llover fuerte, poco a poco, a lo largo del día alguna nieve caerá y cambiará de estado, nosotros también lo haremos o lo hacemos cada día.
Me encaro al ordenador y empiezo a mirar las redes, TV en directo, fotos al whatsapp: paisajes preciosos, para mí poderosos. En horas, la naturaleza nos bloquea (tendría que hacerlo más a menudo). A lo largo del día empieza a calar, como la lluvia que escucho y la nieve que veo, una melancolía, una tristeza, que sí y no sé de donde vienen. Quizás, esta sensación viene de la conexión con aquellos sentimientos de no salir al patio a jugar en la escuela porque no había ascensor y mi aula estaba en el segundo piso. Del recuerdo de ver los compañeros y compañeras ir a jugar y tú quedarte unos días a solas, y otros días con alguno de ellos o ellas que en algunos cursos rodaban para acompañarme.
Puede ser que venga del aprecio que tengo a la naturaleza y que siempre echo de menos, aunque no voy a menudo y no puedo llegar a lugares muy vírgenes.
Puede ser otras vidas, en que sí que he andado por sendas, barrancos, bosques donde he compartido experiencias y he vivido muy conectada a ella.
No quiere decir que hoy en día no pueda disfrutar de jugar con la nieve, pero necesitas apoyos humanos y tecnológicos que no están las veinticuatro horas contigo, y cuestan dinero (puesto que la administración no los proporciona), donde las personas que vienen a ayudarte tampoco pueden salir de casa, y quien vive contigo se tiene que hacer cargo, te apetezca o no, a ti y a él. Una vida donde tienes que hacer las cosas no cuando quieres, sino cuando puedes y te dejan. A veces se hace dura, pero mañana volveremos a salir a la calle, será otro día, y si no llueve jugaremos con la nieve.
Igualtat des de la diversitat funcional. Rosa Conca
Vos enllace el programa de la Regidoria d’Igualtat de Villena on em van entrevistar per parlar sobre les dones discriminades per diversitat funcional. Vàrem conversar sobre com ens influeixen les polítiques públiques d’Igualtat, la violència de gènere i que propostes fem arribar des dels col·lectius feministes de dones discriminades per diversitat funcional. Donar les gràcies a Mª Cruz Pla l’Agent d’Igualtat de Villena per pensar en mi i donar veu a diversitat de dones.
Campeones als Goya
Minientrada Posted on Actualizado enn
Vaig vore aquesta peli prou de temps després que la majoria de la societat i un poc per pressió social ja que totes em deien «xica, però no has vist Campeones? lo bonica que és». Quan em diuen que alguna cosa és bonica desconfie.
Al finalitzar-la vaig mirar a la meua parella i vaig dir «quina americanada». A algunes amigues els vaig comentar «que sapigueu que per molt que diga «Campeones» a mi m’encanta guanyar i si quede segona m’enfade» una entre tantes coses que no em va agradar.
Destacaria com a bo que visualitza un poc els mínims recursos que arriben per a l’oci, esport, etc. I la primera part de la peli quan el condemnen que es reflecteix la ignorància social sobre la diversitat funcional.
També vull parlar d’una vessant que m’ha comentat poca gent i és la necessitat de que arribe la parella «del vàlid» (una dona) per arreglar les coses, buscar furgoneta, alçar l’ànim… la repetitiva i estereotipada imatge de la dona curadora, la dona mare-parella, la dona que pot amb tot i la dona que aconsegueix canviar a l’home. Una perpetuació imperdonable per a mi de l’amor romàntic, que pareix intente transmetre que les dones podem suportar-ho tot, que podem tirar endavant amb fills i filles amb necessitats de suport generalitzats encara que l’administració els repudie com a ciutadania i no ens done cap recurs per a que com a mares puguem continuar amb la nostra vida i com a fills o filles gaudisquen d’una vida plena.
Felicitar als i les companyes de l’OVI de Barcelona per l’article següent i ajudar o obrir el debat.
Volia anar dins amb els seus companys
Minientrada Posted on Actualizado enn
El xiquet, escolaritzat en el col·legi Reis Catòlics de Silla, ha estat traslladat al centre d’educació especial Miquel Burguera de Sueca, a 24 quilòmetres de sa casa
Vaig decidir no tindre TV a casa, no volia veure noticies, volia buscar-les i llegir-les des de diferents punts de vista. Sense vore la TV no tens tan de mal humor. Però hui estic com si haguera tornat a veure-la, des d’anit que vaig llegir la noticia de d’alt estic apàtica, plorona, a més de rabiosa clar. Després de llegir el comentari d’Almudena Francès encara més, molt més.
«I el dolor va per dins. Perquè encara que disfressem de viatge i aventura, això nostre ha sigut un exili forçat. Perquè a nosaltres també ens van vendre la moto de la falta de recursos. Senyors que la falta de recursos ja la patim de portes endins. Viure amb la diversitat és dur, encara que ho portem bé i ho dissimulem millor»
Vos varen expulsar, amb pressions i amenaces de la gran probabilitat que l’informe fora d’anar al col·legi d’educació especial. Així ho dic perquè així ho sento, rabia des del primer dia que comentareu que volíeu provar el cole Gallec, rabia que no se traure, perquè m’han furtat la vostra presència (els meus amics mai me’ls furtaran). Rabia, dolor, frustració de no poder anar a la Morereta a tocar el vostre timbre i anar a jugar a Sant Domingo amb Arnau.
La meua vida és molt feliç i agraeixo el dia de hui, aquesta modorra de vesprada, agraeixo a Jonás la música de Monica Naranjo per animar-me però hui toca plorar i maleir a moltes persones, a moltes actituds, a molts covards.
Hui no vull callar, vull cridar, vomitar d’amunt de moltes paraules sense cor, sense judici emocional, sense empatia (i no vaig a culpar al paracetamol).
Les persones de la Conselleria d’Educació continuen creient en l’educació de contingut, en l’educació per produir, en l’educació del jo i les altres, no hi cap canvi. No hi ha canvi de valors, no hi ha educació emocional, ni diversa en eixa Conselleria. No és qüestió de recursos, és de voluntat, de valors, de creure fermament en la igualtat.
Ja fa molt de temps que no crec en els partits, soc de terra, de carrer, de bases, d’assemblees, de coneixement horitzontal.
Vos trobe a faltar, ja se que abans tampoc vivíeu ací però no em lleve el sentiment que vos hem expulsat de la vostra terra.
Demà ja riuré, la pena no pot molt de temps amb mi. Continuem creant on estem.
Podcast Vaga Feminista Ontinyent
Minientrada Posted on
Nova entrada hui amb format sonor, vos parla Rosa Conca Pérez autora del bloc kimeradiaria.
El tema d’avui serà la Vaga Feminista General convocada per el 8 de març de 2018 i els actes que estem organitzant a Ontinyent.
Però Què és una vaga feminista?
Vos ho contem al podcast. Clique a l’enllaç següent:
Educació Digna Per a Totes
Minientrada Posted on
Vos deixe el manifeste que han redactat una nova plataforma d’Extremadura per exigir l’educació digna per a totes les persones, podeu també escoltar l’entrevista feta a Susana Fajardo portaveu de la plataforma.
Podeu signar el manifest a aquest enllaç (pica ací)
https://www.change.org/p/junta-de-extremadura-educaci%C3%B3n-digna-para-todos-ya
Enllaç entrevista (pica ací)
MANIFIESTO POR EDUCACIÓN DIGNA PARA TODOS
La educación inclusiva es un derecho establecido, entre otros, en la Constitución Española y en la Convención Internacional sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad de la ONU, que España ratificó el 3 de mayo de 2008, y corresponde a la administración educativa hacer efectivo este derecho.
10 años después la realidad es que sistemáticamente se vulnera el derecho a la educación de los niños y niñas con diversidad funcional.
Numerosas sentencias judiciales instan a las administraciones autonómicas a interpretar toda la legislación vigente conforme con los principios de la convención. De todas, la sentencia de 14 de diciembre de 2017 marca un antes y un después ya que establece, entre otros aspectos, que deben agotarse todos los esfuerzos para lograr la inclusión educativa del alumnado.
La pregunta que nos hacemos las familias ahora es si la administración educativa va a comenzar a tomar medidas y a realizar las reformas necesarias para que nuestros hijos puedan ejercer su derecho a la educación sin más dilación o si tendremos que llegar uno por uno al Tribunal Supremo.
No caben retrasos ni excusas. No podemos seguir a la espera de que las conversaciones para lograr una ley educativa de consenso finalicen, cruzando los dedos para que los partidos políticos lleguen a un acuerdo, mientras las vidas de nuestros hijos transcurren en el limbo, abocados a un sistema asistencial.
Es el momento de ponerse en marcha, es el momento de estudiar modelos de éxito y realizar un plan de implantación, con planificación temporal y asignación presupuestaria, para que la educación en España, y concretamente en Extremadura, sea una educación digna para todos. Ésta debería ser una prioridad para todos los partidos. Esto supone que todas las fuerzas políticas alcancen un consenso, supone compromiso, esfuerzo y trabajo de todos.
No resultará una tarea fácil pero es necesario acometerla y es necesario hacerlo ya. Es obligación de las distintas fuerzas políticas constituir un espacio que permita avanzar en un tema tan importante como que la educación sea para todos, así nos lo reclaman distintos organismos internacionales, así lo reclamamos las familias y, los verdaderos protagonistas de todo esto, nuestros hijos.
Hecha esta primera petición a todas las fuerzas que componen la Asamblea de Extremadura y considerando que las competencias en educación recaen en la Consejería de Educación y Empleo a ella nos dirigimos y EXIGIMOS el cumplimiento de la ley y que se aborden con carácter urgente las siguientes medidas articuladas en torno a cuatro grandes bloques:
- INFORMACIÓN A LAS FAMILIAS:
– Información exhaustiva, veraz y con anticipación suficiente para poder tomar decisiones meditadas y respetuosas con los derechos de nuestros hijos y con los nuestros. Las consecuencias de las adaptaciones curriculares, el derecho a una escolarización ordinaria, las posibilidades existentes de alargar la etapa de escolarización infantil y primaria, etc. son algunos de los temas en los que no encontramos información adecuada y con suficiente antelación.
- ORGANIZACIÓN:
– Reducción de la ratio actual. Reduciendo del número de alumnos por aula o aumentando el número de profesores por grupo (tutoría compartida).
– Accesibilidad física y cognitiva en todos los centros.
– Fomento de la existencia de programas de patio en los que TODOS los niños y niñas puedan participar.
– Racionalización de los refuerzos facilitando la atención dentro del aula y no provocando un sobreesfuerzo en el alumno.
– Utilizar las nuevas tecnologías como vehículo para conseguir mejoras en la comunicación y aprendizaje de TODOS los alumnos.
– Ampliación del horario de los ATE para facilitar la conciliación familiar (comedor y aula matinal) y la asistencia del alumnado a las actividades extraescolares.
– Facilitar la colaboración y coordinación entre profesorado y profesionales de las asociaciones.
– Reducción de los tiempos de incorporación del personal de sustitución.
– Enseñanza Secundaría OBLIGATORIA. Dotar a los institutos de recursos y flexibilidad organizativa, para que sean accesibles a los chicos chicas con más dificultades. La enseñanza secundaria es obligatoria y su objetivo sigue siendo, no lo debemos olvidar, el de adquirir competencias básicas. Incuestionable en este punto el derecho titular.
– Enseñanzas post obligatorias. FP Adaptada. Acceso a la enseñanza no obligatoria a los chicos y chicas que demuestren haber adquirido un nivel de competencias adecuado con los apoyos y adaptaciones necesarias. Así como acceso a programas de formación a los largo de la vida.
– Itinerarios formativos adaptados que posibiliten el posterior acceso al mercado laboral.
– Incentivar la implantación de modelos inclusivos proporcionando las herramientas, la formación y los recursos.
- RECURSOS:
– Creación de la figura del Defensor de la Inclusión.
– Distribución racional de los recursos teniendo en cuenta las necesidades del alumnado en todas las etapas.
– Ampliación de la plantilla de orientadores. Uno por cada 250 alumnos, como mínimo, adecuando la ratio a las necesidades del centro en cuestión.
– Ampliación de los perfiles que intervienen en educación de acuerdo con las necesidades del centro y de todo el alumnado.
- FORMACIÓN:
– Un plan de formación para el profesorado, equipos directivos y equipos de orientación en todas las etapas. Formación en inclusión y en nuevas tecnologías aplicadas a la inclusión, no sólo en discapacidad.
La implantación de estas medidas no sólo beneficiaría al alumnado con alguna necesidad específica sino que significaría una mejora de la calidad del sistema educativo.
Mérida, 16 de enero de 2018
MARZÀ soluciones açò immediatament o què?
Minientrada Posted on Actualizado enn
Veig esta noticia, ( pica aci ) on un xiquet no pot anar a escola per falta d’educador o educadora que li ajude anar al servici, etc. coses que ell no pot fer per si mateixa. Està a l’ensenyança obligatòria i ha deixat varies vegades d’anar a l’escola i pareix que no ocorrisca res.
Cal parlar clar, encara que ens agrade el govern València que tenim ara, no és excusa per passar per alt que que no està ben fet o si hi ha persones que pateixen les conseqüències d’una gestió lenta.
Ací a Ontinyent, tenim nomes una educadora per a tota la població escolar en etapa obligatòria i cap ajuda per a la gent que estem a una etapa post obligatòria, com m’està succeint a mi que porte dos anys del Cicle Superior de Formació Professional d’Igualtat de Gènere ajudant-me les companyes i una voluntària. Si no haguera segut per elles no haguera pogut estudiar. Perquè la contestació de Conselleria a l’escrit que li vaig fer per a que enviara la directora de l’IES Pou Clar va ser que com se li ocorria demanar professionals educadors en etapa no obligatòria.
Punt i pilota res més, així que gràcies a tot el professorat i companyes que tinc puc dir que acabaré aquest cicle, perquè la direcció i el cap d’estudis tampoc s’ha menejat a banda del que jo he insistit.
Així que em dol en l’ànima que un xiquet de 8 anys es crea culpable de la situació quan és aquesta societat la que li discrimina i li lleva el dret a l’educació.
Fan falta més moviments com el que a sorgit a la comarca «Conviure amb diversitat» on professorat, personal de magisteri, educadors no formals, famílies i gent amb diversitat funcional estem creant xarxa, implicant escoles i fomentant la inclusió. I per suposat que l’administració igual que substitueix el professorat de baixa en 10 dies o faça amb els de suport que l’educació és igual d’important per a tots i totes.
Conseller Marzà fes valdre el que dius al discurs de la web d’educació: «Parlar, escoltar i conversar ens permetrà millorar en la nostra acció de govern per a reconstruir l’educació, la cultura, la investigació i l’esport i posar-los al servei del poble valencià per a fomentar la cohesió social i la igualtat d’oportunitats».
http://www.levante-emv.com/valencia/2018/01/24/falta-educador-deja-nino-8/1670137.html
- 1
- 2
- …
- 5
- Siguiente →
kimeradiaria 