assistent personal
Per què un manifest per dones amb diversitat funcional?
Minientrada Posted on
Hi ha persones que no entenen la reivindicació concreta de dones diverses funcionals, de forma molt breu intente explicar-ho. La reivindicació de l’assistència personal sempre s’ha realitzat per als dos sexes, homes i dones discriminats per diversitat funcional, però les dones tenim molts més condicionants que els homes diversos funcionals per les imposicions de gènere, per tant encara més necessitat d’assistència personal.
Vos pose un exemple senzill: jo tinc molt poca mobilitat, sent imprescindible ajuda humana perquè puga asseure’m en la tassa del vàter, quan menstrue acudisc al bany moltes més vegades que quan no menstrue. A més taque més la meua roba i necessite ficar-me al llit més vegades al dia pel dolor que em causa la menstruació. Altres exemples serien: el que per a orinar el cos de l’home pot fer-lo en una botella i nosaltres no, amb la qual cosa per exemple per a eixir d’oci és tot molt més complicat sense assistència personal.
La pressió estètica exercida cap a les dones en general afecta molt més a les dones diverses funcionals, perquè el cànon de bellesa fa que els nostres cossos es vegen molt allunyats del cos estàndard definit socialment pel patriarcat com el normal i l’acceptat, creant això una sensació d’imperfecció, de baixa autoestima i de rebuig social brutal.
Si mireu, l’última macro enquesta de violència cap a les dones, les diverses funcionals, en tots els casos patim una mitjana d’uns 6 punts percentuals més de violència que la resta de dones. Comentar que, socialment els homes cuidadors són molt respectats, creieu que una dona sense mobilitat (per exemple) denunciarà al marit que la cuida?, hi ha molts casos que ni tan sols les creuen en la policia, serveis socials, etc. Això passa encara en més grau en les dones discriminades per diverses funcionals per problemàtica psicosocial o diversitat intel·lectual. Si aquestes dones maltractades tingueren la figura del o l’assistent personal al costat podrien frenar eixe maltractament, denunciar i fugir. Tindrien alternatives.
Podria continuar explicant-vos, que la bretxa salarial és major en dones diverses funcionals, els nostres sous estan per davall dels sous d’homes i dones sense discapacitat i per davall dels homes diversos.
Les dones discriminades per diversitat funcional tenim grans dificultats per a tindre relacions afectives sexuals atés que als homes se’ls educa per a fixar-se més en el físic i buscar una bona mestressa de casa i mare, i en l’imaginari social nosaltres no entrem dins d’aqueix patró. Per tant en els estudis i estadístiques es veu com els homes diversos funcionals han tingut més parelles que les dones diverses, això ve atés que a les dones en general se’ns educa i sociabilitza a ser cuidadores per tant no tenim tants problemes a l’hora de tindre una parella diversa funcional.
Per tant és necessària una reivindicació especifica que done visibilitat a les nostres necessitats com a dones i que formen part de les reivindicacions col·lectives. 
Igualtat des de la diversitat funcional. Rosa Conca
Vos enllace el programa de la Regidoria d’Igualtat de Villena on em van entrevistar per parlar sobre les dones discriminades per diversitat funcional. Vàrem conversar sobre com ens influeixen les polítiques públiques d’Igualtat, la violència de gènere i que propostes fem arribar des dels col·lectius feministes de dones discriminades per diversitat funcional. Donar les gràcies a Mª Cruz Pla l’Agent d’Igualtat de Villena per pensar en mi i donar veu a diversitat de dones.
MARZÀ soluciones açò immediatament o què?
Minientrada Posted on Actualizado enn
Veig esta noticia, ( pica aci ) on un xiquet no pot anar a escola per falta d’educador o educadora que li ajude anar al servici, etc. coses que ell no pot fer per si mateixa. Està a l’ensenyança obligatòria i ha deixat varies vegades d’anar a l’escola i pareix que no ocorrisca res.
Cal parlar clar, encara que ens agrade el govern València que tenim ara, no és excusa per passar per alt que que no està ben fet o si hi ha persones que pateixen les conseqüències d’una gestió lenta.
Ací a Ontinyent, tenim nomes una educadora per a tota la població escolar en etapa obligatòria i cap ajuda per a la gent que estem a una etapa post obligatòria, com m’està succeint a mi que porte dos anys del Cicle Superior de Formació Professional d’Igualtat de Gènere ajudant-me les companyes i una voluntària. Si no haguera segut per elles no haguera pogut estudiar. Perquè la contestació de Conselleria a l’escrit que li vaig fer per a que enviara la directora de l’IES Pou Clar va ser que com se li ocorria demanar professionals educadors en etapa no obligatòria.
Punt i pilota res més, així que gràcies a tot el professorat i companyes que tinc puc dir que acabaré aquest cicle, perquè la direcció i el cap d’estudis tampoc s’ha menejat a banda del que jo he insistit.
Així que em dol en l’ànima que un xiquet de 8 anys es crea culpable de la situació quan és aquesta societat la que li discrimina i li lleva el dret a l’educació.
Fan falta més moviments com el que a sorgit a la comarca «Conviure amb diversitat» on professorat, personal de magisteri, educadors no formals, famílies i gent amb diversitat funcional estem creant xarxa, implicant escoles i fomentant la inclusió. I per suposat que l’administració igual que substitueix el professorat de baixa en 10 dies o faça amb els de suport que l’educació és igual d’important per a tots i totes.
Conseller Marzà fes valdre el que dius al discurs de la web d’educació: «Parlar, escoltar i conversar ens permetrà millorar en la nostra acció de govern per a reconstruir l’educació, la cultura, la investigació i l’esport i posar-los al servei del poble valencià per a fomentar la cohesió social i la igualtat d’oportunitats».
http://www.levante-emv.com/valencia/2018/01/24/falta-educador-deja-nino-8/1670137.html
Taller Por a Créixer? Interdependències
Demà dia 18 de juliol dins de l’Universitat d’Estiu de l’Ateneu Popular de Ca la Mera a Ontinyent impartiré un taller dedicat als pors que tenim a créixer, a fer-se grans, a ser depenents.
Serà a les 11 del matí, durarà horeta i mitja.
Aplicació Convenció ONU
La companya Ester activista per la Vida Independent des d’Andalucia escriu estes lletres on podem vore la poca gana de les administracions per considerar ciutadans de primera a les persones amb diversitat funcional. A dia de hui al País Valencià només cinc persones tenen assistència personal per les meteixes raons que ella comenta.
RUS
Han detingut a Rus!!! Entra cridant Jonás tot eufòric a casa.
Rus, un personatge que es va creuar a la nostra vida, algú tot poderós que per a nosaltres era ninot de falla, al que mires i pareix ple de vida però saps que no durarà.
Des d’aquell dia de les cordes al riu, multitud de persones ens reconeixen allí on anem com els del vídeo de Rus. Queda per a la historia. La veritat és que ens ha portat moltes rialles, dins de tot el mal que ha fet, del que significa que un home, un president de la Diputació furte diners, faça favors a canvi de contractes, etc. en la nostra vida li hem donat la volta i el merder l’hem fet diversió, crítica, teatre i festa.
Donar l’enhorabona a totes les persones que han patit a Rus, a totes les que han lluitat per donar llum a tota la corrupció que hi havia i especialment als que ho han fet de forma divertida i creativa.
Corrupció, altra paraula repetida, ara falta que presó també comence a repetir-se paral·lelament.
ma casa
En este moment estic contenta, agraïda de tot el que tinc. Especialment de ma casa. Xicoteta però tan acollidora, tant nostra. Calaix desastre sí, però nostra. Ara al costat de l’estufa escric, sentit l’escalfor d’ella i de la meua parella, dos escalfors diferents, dos escalfors que em fan ser feliç. L’amor calfa.
Una casa adaptada a mi, feta al nostre gust, on arribe a quasi tot, amb l’ajuda del elevador de la cadira o d’un bastó. Ma casa, cosa impensable fa uns anys, jo vivint amb parella, la vida independent és molt difícil d’aconseguir per a la gent amb diversitat funcional i necessitats de suports generalitzats, però jo sempre ho he sentit, somniat i s’ha fet realitat. És una bona pràctica imaginar el futur com ho vols, amb tots els detalls que pugues, el que passa és que quan estas de baixò anímic costa imaginar coses boniques.
Mire el sofà, verd pistatxo, i m’entra somnolència de pensar com d’agust dorm la sesta o el primer son de la nit. Totes les nits sope, estic un poc a l’ordinador, em pose el pijama i al sofà, dorm dos horetes i vaig a posar-me la màquina de diàlisis, pareix que així ho suporte millor. Diria que és perquè m’adorm directament, com que li done prioritat al meu desig de dormir i no em domina la màquina.
Ma casa, un lloc íntim, profund, desitjat, obtingut i gaudit.
A GUANYAR DINERS
També podeu llegir-ho a la publicació de Vilaweb Ontinyent.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4221418/20141126/guanyar-diners.html
Un Pla de Vida Independent és un pla de vida, uns objectius o metes que vols aconseguir. Per a la majoria de persones seria trobar un treball, ampliar la família, acabar de pagar l’habitatge. Per mi també, però a més, com que sóc una persona amb necessitats de suports generalitzats, cal que programe molt més a fons la meua vida i el meu dia a dia. Què vull dir? Doncs que cal em cal programar l’hora d’alçar-me, quins dies vull dutxar-me, on aniré de matí, quines tasques faré de casa, l’hora de gitar-me.
Supose que pensareu que eixa programació la fa tot lo món, ja que cal alçar-se a una hora determinada per a anar a treballar, cal saber que faràs de dinar per a traure-ho del congelador, etc. Però segur que vosaltres podeu gitar-vos a les onze o les dotze de la nit; o podeu dissabte i diumenge dormir més hores. I si un dia sueu més, aneu a la dutxa sense problemes? O si no vos apeteix dinar llentilles a última hora vos feu una truita… Eixos detalls de llibertat, la gran majoria de persones amb diversitat funcional, no els tenim.
Només els qui tenen assistència personal les hores que necessiten (com per exemple es veu en la pel·lícula ‘Intocable’ o els de ovibcn.org de Barcelona) saben què és elegir, saben què és viure de manera independent, saben què és desenvolupar la seua creativitat, el seu oci.
Els altres depenem de la caritat i la bona voluntat de les administracions que a hores d’ara dóna unes dos hores, com a molt, per a tasques dins la llar.
Com a defensora dels Drets de les Persones ‘Divers’ Funcionals sóc membre del Foro de Vida Independiente des d’on reivindiquem que les persones que funcionen de forma diferent i necessiten ajuts obtinguen, mitjançant pagament directe i justificable, la figura de l’assistent personal.
Una figura inclosa en la mal denominada Llei de Dependència, però que enlloc, excepte al País Basc, hi ha hagut voluntat de promoure-la i regular.la. A dia de hui encara no té epígraf a la Seguretat Social, i per descomptat tampoc no té convenis laborals, ni una formació.
Aquesra setmana hm vist a la premsa com les grans entitats suposadament representatives de la ‘discapacitat’ i l’Estat arribaven a un conveni per a traure formació d’Assistent Personal. Quina casualitat que comencen per la formació, que és el que deixa diners a eixes macro associacions (multinacionals del capital, des de l’opinió de cada vegada més gent). Entitats que no han fet ni dit res sobre aquesta eina tan important per tal de, de veres, ser ciutadans lliures, i que han estat durant anys engreixant les seues plantilles amb persones sense diversitat funcional i burocratitzant-se. Firmant convenis i fent-se fotos amb els polítics que anaven passant sense aprofundir mai en l’arrel dels problemes, parant la mà a veure què els venia de gust deixar caure a les administracions.
Com que cada vegada hi ha menys recursos, ONCE, CERMI, ASPAYM mouen fitxa i abanderen l’Assistència Personal com a solució sense creure-hi ni conèixer què significa. ¿Com és que entitats que gestionen residències i encara en demanen més –és a dir, que durant anys han afonat l’autoestima de milers de persones– volen ara ser els ambaixadors de la filosofia de vida independent?
¿Per què l’Estat no seu a la taula de debat a la Federació de Vida Independent i amb els usuaris de les Oficines de Vida Independent de Madrid i Barcelona que són els qui realment tenen l’experiència, i han introduït el mètode a l’estat espanyol i l’han fet efectiu?.
Crec que tot el que acabe de dir deixa ben clar que només pensen a mantindre els seus llocs de treball i continuar a la casta del sector social.
No sóc l’única que està en desacord des de fa ja temps amb aquestes macro entitats: les plataformes per la Llei de Dependència o les marxes per la discapacitat van haver de començar a moure’s perquè COCEMFE no feia absolutament res per denunciar la falta de recursos existents. I ells, al final, no van tindre més nassos que sumar-se a les marees ciutadanes.
M’agradaria que els lectors es pregunten si demà (l’univers no ho vulga) canviara la seua forma de funcionar, anara amb cadira de rodes o començara a perdre memòria, què li agradaria més: que de seguida les administracions li digueren ‘tranquil·la, a veure que necessites X hores d’assistència personal per a continuar la teua vida? Doncs ací les tens’. O que li digueren (com passa realment): ‘ho sent, això t’ha tocat i és cosa de la teua família’.
Podries continuar amb la teua vida?
No vulguem per als altres allò que no voldríem per a nosaltres.
Personal Especialitzat o no
A partir d’una conversa ahir a la nit i d’aquesta notícia
http://www.laopinioncoruna.es/coruna/2014/07/27/campamentos-exclusivos/863985.html escric un pensament.
El debat de personal especialitzat sempre està a la nostra ment. Si cada persona amb diversitat o sense diversitat funcional som diferents, per molts estudis que tinguem no vol dir que t’adeqües a qualsevol infant. Pense que massa vegades posem per davant el nostre ego de titulats o expert i no ens parem a pensar en la personalització. Si les persones discriminades per la nostra diversitat funcional tinguérem un Assistent Personal per a les nostres necessitats, ja se’n carregaríem de formar-lo o buscar algú (si és el cas) amb una titulació especifica per la nostra necessitat. Però el més important és la personalitat d’eixe Assistent Personal, la seua ment oberta, el seu tracte igualitari amb qualsevol persona, el seu respecte per les decisions dels pares o de les persones amb diversitat funcional.
D’aquesta manera aconseguiríem que l’Assistent Personal, anés sempre juntament amb la persona amb diversitat, a casa, a l’escola o treball, a l’oci. Creant-se una relació de treball digne que possibilités, sobretot a les persones amb funció comunicativa diferent, ser entesos al cent per cent pel seu assistent pel grau de complicitat al que arribarien pel temps i evitaríem tindre un «personal especialitzat» a cada lloc on ens done la gana anar.
Entenc que uns pares demanen personal especialitzat però estic convençuda que és per desconeixença de la figura de l’Assistent Personal i les possibilitats que dona.
kimeradiaria 